A propòsit de la pel·lícula La història del camell que plora

Si aquesta ressenya tingués cinc folis, posem per cas, seria qüestió d’escriure durant quatre i tres quarts, un text més menys convencional sobre crítica de cinema. Parlaria del verisme del documental barrejat amb el dramatisme de la ficció, del respecte dels directors vers uns actors que no són actors, de l’excel·lent fotografia i els enquadraments arriscats o les dificultats de rodar en un indret com el desert de Gobi.

Caldria explicar l’origen del projecte de la pel·lícula que toca, els patrocinadors que hi han donat suport, el format de gravació, els premis que ha rebut, les nominacions que ha aconseguit. Els recursos estètics emprats, les solucions compositives trobades, el ritme del muntatge. El simbolisme que empra, els sentits que suscita.

D’aquesta manera, vindríem a dir el que es diu sempre, gairebé sempre, durant gran part de l’article. Però, al final de tot, a l’acabament, les darreres frases resulta que hi hauria alguna cosa sorprenent. Un poema, una frase extraordinària, una tal combinació de paraules, una certa forma d’escriure, una metàfora tan brillant o, tal vegada, un joc de mots apassionant i ric en sentits i usos. Un acabament tan imprevisible que deixaria de ser un acabament per esdevenir una peça, una eina fonamental a l’hora de comprendre tot allò que abans s’havia llegit.

I aleshores la ressenya deixaria de ser ressenya. Abandonaria la seva lògica de ressenya per convertir-se en una altra cosa. Òbviament desconeguda i impensada i impredictible. És el que succeeix en molts dels relats de José Luis Borges i que fa que pertanyin sempre a algun altre lloc, que siguin sempre aliens a l’ànim amb el que els comencem a llegir. És l’estranya poètica de la versemblança, del que gairebé podria ser cert i del que quasi podria representar una invenció.

Existeix un indret màgic on un documental deixa de ser documental, però no per aquest motiu, es converteix en un drama. Existeix un lloc real on una ficció ja no exerceix com a tal i esdevé una altra cosa, sense ser una objectivitat demostrable. Parlem d’una frontera, d’un espai de ningú, un llindar on la lògica de les disciplines, les lectures, les classificacions, no funciona. Això és una ressenya. Això és escriptura. Allò és cinema. Allò documental, allò ficció, allò literatura sud-americana.

La frontera entre realitat i ficció, entre poètica i discursivitat, entre relat i article, en nombroses ocasions no només no existeix sinó que obre la possibilitat d’habitar la seva pròpia diferència. En aquesta terra de ningú, és a dir, en aquesta terra desterritorializada, en aquesta no-terra al capdavall, és on acostumen a passar-nos coses, ens cruix, ens toca, ens punxa. Perquè el que ens emociona no són imatges, paraules, frases o pel·lícules, sinó els llocs des d’on aquestes ens miren, ens escolten. Llocs en trànsit. Llocs sense fi. Extenses fronteres. Llocs que certament no són pas llocs. Deserts. Com el de Gobi.

xm